La memòria, la vida: Proust 1913

Per tal de commemorar el centenari de la publicació de Pel cantó de Swam, primer  volum de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust reproduïm aquest breu però interessant article de Joan F. Mira publicat a El País el 13 de novembre de 2013. 

La literatura occidental entrava en el segle XX per la porta més ampla i majestuosa possible, la porta de la memòria

Joan F. Mira 13 NOV 2013

Aquests dies fa exactament cent anys, a la primeria de novembre del 1913, Bernard Grasset publicava per fi Du côté de chez Swann, primer volum de À la recherche du temps perdu (a càrrec de l’autor, després que l’obra havia sigut rebutjada per diversos editors), i la literatura occidental entrava en el segle XX per la porta més ampla i majestuosa possible, la porta de la memòria. La primera ratlla, famosa ja per sempre, sembla del tot banal, però obre tot un món d’experiència i de reminiscència: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”, i simplement s’obre l’immens palau del temps perdut. Quaranta pàgines després, l’autor, que llavors tenia poc més de quaranta anys (no era ja un jove, no era encara vell), es pregunta justament pel valor de la memòria, i si les informacions que dóna conserven realment el passat: “No val la pena (“c’est peine perdue”) que intentem evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Està amagat, fora del seu abast i del seu domini, en algun objecte material (en la sensació que ens donaria aquest objecte material) que no sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que ens el trobem abans de morir o que no ens el trobem.” Els objectes materials com a vehicles i fonament de la metàfora (la “magdalena” és només el primer i més famós), la quotidianitat com a expressió del fons inexpressable de la vida, i una època, una cultura i una societat sencera recuperats a través de personatges i d’històries aparentment banals, insubstancials, plens de prejudicis i de petites manies, farcits d’escenes i d’episodis que, en ells mateixos, sembla que no tenen ni un mínim interès, just el contrari d’aquestes novel·les que sobretot pretenen “enganxar” el lector. El resultat és la més gran catedral de la narrativa mai construïda, tallada pedra a pedra, calculada, estudiada. I André Maurois, en el pròleg a l’edició de La Pléiade, conclou: “Res de més bell ni més just que l’entusiasme universal suscitat per aquest relat simple, particular i local. Tal com el gran filòsof en un sol pensament troba tot el pensament, el gran novel·lista d’una sola vida i dels objectes més humils sap fer sorgir totes les vides.” Així és, i d’això fa exactament un segle. No sé si el gremi de la ploma n’ha fet alguna commemoració.