(Versió resumida de l’aricle, publicada Grèc. Web de la Universitat Rivira i Virgili de Tarragona)
La violència contra les dones és,
malauradament, un problema arrossegat al llarg de la història de la humanitat
que encara avui, al segle XXI, no ha quedat relegat al món de la ficció. El món
real, dia rere dia, ofereix notícies de dones mortes a mans dels seus companys,
i, tristament, es comprova una vegada més que la realitat acaba superant la
ficció. La ficció, al seu torn, s’inspira en la realitat per tal d’esdevenir-ne
un reflex.
L’objectiu d’aquest article és
analitzar de quina manera es planteja el tema de la violència de gènere a la
literatura catalana del segle XX i de principis del segle XXI. Per tal de dur a
terme aquesta tasca he intentat seleccionar les obres més significatives que
tracten aquesta qüestió dins de la narrativa catalana escrita per dones.
Per a la meva anàlisi m’he basat
en les obres següents: la novel·la Solitud
(1905) i el conte de Contrallums
(1930) «La pua de rampí», de Caterina Albert; els contes La Porc (1902), «Gent
de bé» (1904) i «L’espurna» (1904), de Palmira Ventós; La plaça del diamant
(1962) i El carrer de les Camèlies
(1966), de Mercè Rodoreda; Feliçment jo
sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany; El temps de les cireres (1976), de Montserrat Roig i T’imagines la vida sense ell? (2000),
d’Isabel-Clara Simó. A banda d’aquest conjunt d’obres, que tenen com a
denominador comú el fet de pertànyer al gènere narratiu i d’haver estat
escrites per dones, he optat per incloure dues obres que, tot i no complir
aquests requisits, presenten interès pel contrast que donen al conjunt. Es
tracta de la novel·la juvenil L’infern de
Marta (2003), de Pasqual Alapont, l’única obra d’autor masculí de la
mostra, i el monòleg teatral Còmplices
(2004), d’Isabel-Clara Simó, que presenta la particularitat de plantejar el
tema de la violència de gènere a través del prisma de l’agressor.
La tria, malgrat el seu caràcter
miscel·lani, es pot classificar, seguint un criteri cronològic, en tres grans
blocs: obres de principis de segle, obres de la primera i segona generació de
postguerra, i obres contemporànies en el sentit més actual de la paraula.
L’obra d’Anne Charlon La condició de la
dona en la narrativa femenina catalana (1900-1983) (1990) [Barcelona:
Edicions 62] m’ha facilitat molt la tasca de resseguir el tema de la violència
de gènere en la narrativa catalana contemporània escrita per dones. Amb tot, la
mostra que ofereix aquest article no pretén ser, ni de bon tros, una selecció
exhaustiva, sinó més aviat un tast del que ens ofereix la nostra literatura al
voltant d’aquesta qüestió.
La violència de gènere al corpus
analitzat
Tal com apunta Anne Charlon, en les obres de les narradores de principis del segle XX la violència contra les dones es manifesta en la seva màxima expressió, això és, l’agressió sexual.
Tal com apunta Anne Charlon, en les obres de les narradores de principis del segle XX la violència contra les dones es manifesta en la seva màxima expressió, això és, l’agressió sexual.
Així ho podem constatar, per exemple,
en l’obra de Caterina Albert. Els conflictes i la violència que marquen les
relacions humanes, sobretot entre homes i dones, són elements recurrents de la
narrativa de l’escriptora empordanesa.
A Solitud (1905), tot i no ser específicament una novel·la sobre la
violència de gènere, l’episodi de la violació de la protagonista, Mila, per
part de l’Ànima, personatge arquetípic de la brutalitat masculina, és la
culminació de tot el procés d’opressió que pateix durant el seu període com a
ermitana i, al mateix temps, és l’element detonador del desenllaç de la
novel·la. Després de l’agressió, Mila decideix abandonar el seu marit i
emprendre una vida nova.
El tema de la violació reapareix
en un dels contes del recull Contrallums
(1930), «La pua de rampí». La narració relata com una noia és agredida
sexualment quan travessa el bosc en el seu camí de tornada a casa. L’agressor,
en Roget, presenta un perfil gairebé idèntic que el de l’Ànima de Solitud: es tracta d’un individu que
vaga pels boscos, amb uns atributs més animals que no pas humans, com una mena
de llop de la Caputxeta Vermella. De fet, la narració es pot considerar una
recreació literària d’aquesta rondalla. La diferència d’aquesta narració
respecte de Solitud és que la
violació no s’acaba completant: la noia aconsegueix desfer-se de l’agressor
clavant-li la pua de rampí que duu a sobre.
Deixant de banda la narració dels
fets, el conte és interessant perquè reflecteix el patró de comportament social
de l’època davant de les agressions sexuals. Aleshores —com avui encara
s’esdevé en altres cultures— una violació era una deshonra per a la víctima i,
de retruc, per a la seva família. És per això que la protagonista manté
l’incident en secret. Quan es descobreix el cadàver d’en Roget, el pare de la
noia dedueix què ha passat però prefereix callar, sense intentar donar consol a
la filla ni preocupar-se pel seu estat. És el silenci típic amb què a l’època
se solien tapar aquest tipus d’esdeveniments.
El tema les agressions sexuals és
plantejat en la narració com un problema sense solució. Així queda palès en la
reflexió determinista que fa la narradora a l’epíleg final del conte: la
violència contra les dones és una constant universal que perdurarà al llarg de la
història de la humanitat.
La narració La Porc (1902), de Palmira Ventós, narra la
història d’una noia que treballa com a porquera en un mas i que, a banda
d’haver de suportar els continus menyspreus dels seus amos i companys, és
víctima de les agressions sexuals de l’amo. La narració comparteix amb la
narrativa de Caterina Albert la caracterització de l’agressor com una bèstia i
la descripció de la cruesa de la vida rural.
La violència contra les dones
apareix en altres narracions de Palmira Ventós, com és el cas de «Gent de bé» i
«L’espurna», del recull Asprors de vida
(1904). A la primera es narra la història de Sidro, un pagès sorrut i violent
que tracta la dona i el fill amb «crits i esvalots». Al final de la narració la
muller l’abandona després d’haver heretat la fortuna del seu amant. A
«L’espurna», una història de Capulettos i Montescos, trobem una escena en què
una marit amenaça verbalment la seva dona amb apallisar-la si no para de
portar-li la contrària.
La diferència fonamental entre la
narrativa de Palmira Ventós i la de Caterina Albert és que mentre la darrera fa
una denúncia clara del comportament masculí, la primera es resisteix a
presentar les dones com a víctimes dels seus companys tot carregant-les de
trets i actituds mesquins.
En les obres de les escriptores
de la primera i segona generació de postguerra, la violència contra les dones
és una faceta més de la situació d’opressió viscuda per les protagonistes. El
perfil dels agressors no és tant el de la bèstia primària de les narracions de
principis del segle XX com el d’un ésser egoista, dictador i mancat
d’intel·ligència. Per la seva banda, els personatges femenins són dones
obligades a viure a l’ombra dels seus marits; a no tenir opinió pròpia; a
ocupar-se de les tasques domèstiques i de l’educació dels fills; a satisfer
sexualment els seus marits i a ser mers trofeus decoratius que ells puguin
exhibir.
A La plaça del diamant (1962), de Mercè Rodoreda, es descriu el
procés d’opressió a què es sotmesa Natàlia a partir del moment que coneix
Quimet, un xicot irracionalment gelós, victimista i manipulador. Quimet es
dedica a anul·lar la personalitat de Natàlia. Tot i que no hi ha agressions
físiques, les agressions psicològiques són constants. Així ho veiem, per
exemple, en la insistència amb què Quimet recorda les virtuts de la Maria, una
xicota fictícia, per tal de torturar Natàlia amb la idea que és una muller i
mestressa de casa pèssima. Quimet descarrega la seva ira contra Natàlia i
mostra una conducta violenta quan les coses no li surten com ell vol.
La violència relativament
continguda de La plaça del diamant
contrasta amb la cruesa de les situacions que Rodoreda narra a El carrer de les Camèlies (1966). En les
seves múltiples relacions, Cecília, la protagonista, és víctima d’individus gelosos
i violents que la tracten com un objecte sexual. La seva situació arriba al
paroxisme al costat d’Eladi, un jove que la tanca al seu pis i la manté drogada
perquè ell i els seus amics la puguin sotmetre a tot tipus de vexacions.
La novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany,
comparteix amb El carrer de les Camèlies
el fet de tenir com a protagonista una dona que en un moment de la seva vida
exerceix la prostitució i és víctima de l’agressivitat del seu company. A banda
d’això, Cecília i la protagonista de la novel·la de Capmany, Carola Milà són
dos personatges ben diferents. Si Cecília s’abandona al curs de la vida i
esdevé víctima d’un seguit de desgràcies, Carola és una dona intel·ligent i
lluitadora que no deixa en cap moment que les circumstàncies la superin. En la
seva etapa com a prostituta, Carola coneix Esteve, un noi de casa de bona
possessiu i violent amb qui s’acaba casant després de quedar-se embarassada.
Malgrat les agressions verbals i físiques a què la sotmet Esteve, Carola es
manté, en un principi, invulnerable, perquè no hi té cap vincle afectiu. Amb
els anys Carola es va enfonsant i intenta suïcidar-se per fugir de la seva
existència grisa.
La violència sexual, tan típica,
com ja hem vist, de les obres de principis del segle XX, reapareix en la
novel·la de Montserrat Roig El temps de
les cireres (1976). La nit de noces de Patrícia, una de les protagonistes
de la novel·la, és descrita pràcticament com una violació. Per altra banda, la
submissió de la dona a la voluntat del seu marit és clara en la relació de
Sílvia i Lluís. En el terreny sexual, Lluís imposa pràctiques que Sílvia
rebutja. En matèria domèstica, exigeix a la seva dona que mantingui la casa
impol·luta. Tot i que no arriba a agredir-la mai, el menyspreu amb què la
tracta és ostensible al llarg de tota la novel·la.
Les obres contemporànies del
corpus analitzat es caracteritzen per un tractament molt més aprofundit de la
violència de gènere des del punt de vista psicològic. El calvari interior
sofert per les víctimes s’hi descriu detalladament. A les novel·les T’imagines la vida sense ell? (2000),
d’Isabel-Clara Simó, i L’infern de Marta
(2003), de Pasqual Alapont, el lector és testimoni del procés de degradació
viscut per les protagonistes dia rere dia com a víctimes de les agressions
físiques i psicològiques dels seus companys.
A T’imagines la vida sense ell? un fill descobreix el secret més ben
guardat de la seva mare, que acaba de morir, quan llegeix el seu diari íntim.
Al diari la protagonista, Mercè, narra el seu calvari al costat de Ricard, que
la sotmet a agressions i vexacions constants. En un principi, Mercè es mostra
com una dona anul·lada i marcada per la por. Amb la maternitat es produeix un
punt d’inflexió en l’evolució del seu personatge. Mercè decideix lluitar per la
seva felicitat i la del seu fill. D’aquesta manera, idea el crim perfecte per
desfer-se del seu marit. El fet de descobrir que el seu pare maltractava la
seva mare i que la mort del seu pare no va ser un accident planteja al fill de
Mercè un dilema moral que es trasllada al lector: és moralment justificable que
una dona maltractada assassini el seu agressor?
L’infern de Marta narra la història d’una jove universitària, Marta, que inicia una relació
sentimental amb Hèctor, un jove misteriós que aviat li acaba mostrant la seva
veritable cara. Marta va caient sota el domini del seu company, que la sedueix
amb les seves mentides i va anul·lant de mica en mica la seva personalitat amb
una alternança de violència i manipulació victimista. Quan Marta descobreix que
Hèctor és l’assassí d’una noia que porta un any desapareguda, decideix
abandonar-lo i fugir. Hèctor gairebé aconsegueix acabar amb la vida de la noia,
que se salva gràcies a la intervenció dels seus amics.
Gràcies a la tècnica del narrador
omniscient, la novel·la de Pasqual Alapont ens ofereix tant la perspectiva de
Marta com la del seu agressor, de manera que el lector obté una visió molt més
completa dels fets.
Al monòleg Còmplices (2004), Isabel-Clara Simó ens ofereix l’altra cara de la
moneda. L’autora abandona el punt de vista de la víctima per donar la visió
dels fets a través de la mirada del botxí, sense intentar justificar-lo en cap
moment. Miquel, des de la presó, intenta explicar els motius que l’han portat a
assassinar la seva companya. L’obra mostra al lector/espectador un individu
masclista amb trets de psicòpata que troba raonable el fet d’escanyar la seva
dona i introduir-li una batedora elèctrica a la vagina només perquè sospita que
no és el pare del fill que espera.
Les obres del corpus analitzat
són molt diverses, però amb un denominador comú: les seves protagonistes són,
d’una manera o d’una altra, víctimes de la tirania dels homes. Amb la
perspectiva general sobre la manera com enfoquen la temàtica de la violència de
gènere les obres d’aquesta tria, podem passar a analitzar més profundament els
diversos subtemes que giren al voltant d’aquesta qüestió, com poden ser la
gelosia malaltissa, l’instint de possessió o el victimisme de l’agressor, per
una banda, i el sentiment de culpabilitat, la por de la víctima o l’anul·lació
de la seva personalitat, per l’altra.
El primer tret que crida
l’atenció dels agressors d’algunes de les obres analitzades és el fet que en un
primer moment es presenten com a éssers dòcils, comprensius i sensibles. Són
com el gatet de veu dolça del conte de la rateta: utilitzen totes les seves
tècniques de seducció per atrapar les seves preses. Aquesta és la tècnica que
utilitza Marc (El carrer de les Camèlies)
per seduir Cecília. Per la seva banda, Eladi també s’amaga sota una màscara de
bonhomia per aconseguir que Cecília s’instal·li al seu pis. L’Esteve de Feliçment sóc una dona adopta un posat
elegant i educat que, tanmateix, no aconsegueix ensarronar Carola. Ricard, a T’imagines la vida sense ell?, es mostra
tan falaguer i encisador que no només aconsegueix enamorar Mercè, sinó que
també obté el consentiment de la tieta de la noia. L’infern de Marta ofereix un altre exemple de príncep encantador
que acaba convertint-se en gripau. Hèctor acaba seduint Marta a base de
paraules dolces, rams de flors i invitacions constants per sortir.
La gelosia es pot considerar el
tret més característic dels agressors. El fet d’impedir veure familiars o
amics, de controlar les sortides, l’ús del telèfon i del correu són indicis
d’una gelosia portada fins a l’extrem i basada en la por de perdre el control
sobre la companya. En les obres analitzades trobem molts casos de comportaments
gelosos dels personatges masculins. Agressions físiques a banda, la gelosia sol
anar lligada a la prohibició a les dones de treballar i de relacionar-se. Així,
per exemple, Quimet, a La plaça del
diamant, obliga Natàlia a deixar de treballar perquè està gelós del seu
cap. Cosme, un dels companys de Cecília a El
carrer de les Camèlies, prohibeix a la protagonista que es pinti perquè no
suporta que els altres homes la mirin. A Feliçment
sóc una dona l’Esteve retira Carola de la prostitució i ni tan sols tolera
que parli amb altres homes. La gelosia de Ricard, a T’imagines la vida sense ell?, arriba a l’extrem de prohibir a
Mercè d’anar amb les seves amigues, comportament que també trobem en Hèctor de L’infern de Marta. Hèctor fins i tot
està gelós dels professors de la seva xicota. En el cas de Miquel (Còmplices), veiem com fins i tot se sent
gelós dels actors de Hollywood que la seva companya admira.
L’instint de possessió masculí,
és una constant en totes i cadascuna de les obres analitzades malgrat la
diversitat de situacions plantejades. Els personatges maltractadors consideren
les seves companyes com a objectes destinats a satisfer les seves necessitats.
Les qualitats de la dona es defineixen en funció del grau d’eficència amb què
compleixen les seves “obligacions” —fer les feines de casa, tenir cura dels
fills i tenir l’home content en el sentit més ampli de la paraula. Treballar
fora de casa o estudiar són activitats que distreuen la dona d’aquestes
obligacions i, per tant, cal bandejar-les. Aquest és el principal mecanisme de
control dels agressors sobre les seves víctimes. D’aquesta manera, no només els
redueixen l’àmbit d’interacció social, sinó que també obtenen el control de
l’economia. L’instint de possessió dels personatges arriba fins a l’extrem de
privar les seves víctimes de la llibertat més fonamental: la de pensar i decidir
lliurement. Les víctimes es veuen forçades a callar, a no tenir opinió pròpia.
Els agressors, per tal de
contrarestar la seva actitud agressiva i aconseguir el perdó de les seves
companyes o bé justificar els seus actes, solen recórrer a una actitud victmista.
L’exemple més clar d’aquest patró de conducta el trobem en Miquel, el
protagonista de Còmplices, que es
dedica a intentar justificar-se al llarg de tot el monòleg i a fer-se la
pregunta «I els meus drets, què?». La manipulació victimista també forma part
del modus operandi de personatges com Ricard (T’imagines la vida sense ell?), Hèctor (L’infern de Marta) o Quimet (La
plaça del diamant).
Pel que fa a les víctimes, tot i
ser dones de personalitats ben diferents, són personatges que segueixen un
procés de degradació psicològica paral·lel en les diverses obres analitzades.
La reacció davant de la primera agressió sempre sol ser de perplexitat. Els
personatges no troben un perquè que justifiqui els actes dels seus companys i
entren en estat de xoc. Mila, Natàlia, Cecília, Sílvia, Patrícia, Mercè, Carme,
Marta… totes elles acaben alienades i sotmeses a la voluntat masculina. El cas
de Carola (Feliçment jo sóc una dona)
és l’excepció: tot i ser víctima de la gelosia violenta d’Esteve, no perd mai
la seva identitat i té molt clares les seves prioritats.
La por d’irritar l’agressor i de
desencadenar la seva ira són les constants que marquen el comportament de les
víctimes. En alguns casos, veiem com els personatges cauen presoners d’un
sentiment de culpabilitat que els fa creure que realment es mereixen tot el que
els succeeix.
Davant d’aquesta situació insuportable, les
protagonistes femenines reaccionen de manera diferent. Així els desenllaços del
conjunt d’obres estudiades també són diversos. Mila (Solitud) i Carola (Feliçment
jo sóc una dona) decideixen abandonar els seus companys i començar una nova
vida com a dones lliures. A La plaça del
Diamant, l’alliberament de Natàlia passa per la mort d’en Quimet a la
guerra. A El carrer de les Camèlies,
Cecília, després d’haver estat víctima tota la vida dels homes, decideix
canviar la seva actitud: renuncia a l’amor i utilitza els homes per guanyar
diners. Carme, la víctima de Còmplices,
s’encara una vegada a Miquel, però acaba rebent una bufetada com a resposta.
Carme no aconsegueix alliberar-se del seu botxí: Ricard l’acaba matant. Marta (L’infern de Marta) decideix abandonar el
seu company i aquest, per impedir-li-ho, gairebé aconsegueix matar-la. Marta
recupera la seva vida i els seus amics i, embarassada d’Hèctor, decideix portar
el seu fill al món. Les reaccions més dràstiques les trobem a «La pua de rampí»
i T’imagines la vida sense ell?. A la
narració de Caterina Albert, la pubilla fereix el seu agressor per tal
d’impedir que la violi (la mort es produeix després). A la novel·la
d’Isabel-Clara Simó la protagonista aconsegueix assassinar el seu marit i fer
creure a tothom que ha estat una mort natural. Aquest desenllaç constitueix el
cas més clar de triomf de la víctima sobre el botxí: Mercè es venja sense perdre
la seva llibertat.
